Quan la passió parla, la fama és només un efecte.
Eric Moglan, Flors March, Júlia Jordana, Núria Pujol
De cantar “Yellow” a l’habitació a guanyar Eufòria. Parlem amb Lluís Sánchez, d’Artesa de Lleida; sobre els inicis, la indústria musical, la fama i la necessitat de fer art des de dins.
Abans de convertir-se en un rostre conegut gràcies al programa Eufòria, Lluís Sánchez, ja mantenia una relació molt íntima amb la música. Sensible, reflexiu i amb les idees clares, l’artista ens parla amb sinceritat del seu recorregut personal i professional, del primer any després de guanyar el concurs i de com ha viscut l’impacte mediàtic. Amb un EP publicat i una comunitat de seguidors fidel, Sánchez explica la seva manera d’entendre la música honesta i propera.
L’ús d’aquest fitxer és regulat sota les condicions de Creative Commons de CC0 1.0 lliurament al domini públic universal
Com neix la teva relació amb la música?
“La raó per la qual vaig començar a fer música és perquè quan tenia 14 o 15 anys em va canviar la veu. A més, estava en plena adolescència, amb moltes coses movent-se per dins, i vaig descobrir que podia cantar bé. Al mateix temps em va marcar molt Coldplay, sobretot la cançó Yellow, em va “petar el cap”. Des de llavors en soc fan i crec que això es nota molt en les meves pròpies cançons, en les meves referències i en el meu estil musical.
A partir d’aquí vaig començar a interessar-me pel món de la música, vaig aprendre a tocar la guitarra i a acompanyar-me amb la veu. No sé gaire com, però suposo que de manera inconscient vaig intentar imitar Chris Martin i ser com ell. Tenir un referent és molt important en la música, i a partir d’aquí vaig voler explorar més aquest món i veure fins on era capaç d’arribar. Una cosa va portar a l’altra, ha sigut un procés molt natural.”
Una de les recompenses més destacades de guanyar Eufòria és el contracte discogràfic d’un any. Què has après del contracte discogràfic i del primer any després d’Eufòria?
“He après molt en l’àmbit d’indústria musical. He vist que Catalunya és molt més petita del que sembla, que molt ràpid pots arribar a conèixer gent que admires, però també que és molt poca la gent que realment controla aquest món i que hi ha una barrera.
Quan comences en la música ho fas perquè t’agrada tocar la guitarra, cantar, emocionar-te… i de cop et trobes amb tota la indústria: els tempos per treure un disc, com han de ser les cançons, com entrar a les ràdios, amb qui t’has d’ajuntar, quins contractes has de firmar… Tot això estressa una barbaritat als artistes des del minut 1.”
Podem veure al teu instagram que has tret un EP titulat “una versió més gastada”. Trobes que se n’ha fet gaire ressò mediàtic i promoció, comparat amb els EPs dels guanyadors d’altres anys?
“No trobo que se n’hagi fet gaire ressò. Vaig fer un EP una mica arriscat, amb cançons arriscades. Podria haver fet coses més fàcils d’escoltar a la primera, però vaig decidir apostar per una cosa diferent. La intenció era provar coses noves i no quedar-me amb les ganes.”
Com t’ha afectat personalment l’experiència d’Eufòria?
“El tema de la fama és un “temazo”. Hi ha hagut molt impacte psicològic, però crec que per la gent que ens dediquem a això val la pena viure-ho. Tots els artistes lluitem per tenir reconeixement, no per la fama en si, sinó perquè la teva música i el teu art arribin.
Experimentar això amb la intensitat que t’ho dona Eufòria és una passada, una cosa que mai hauries somiat. Ha estat molt fort. Sí que hi ha hagut molts canvis en l’àmbit psicològic i vital, però n’estic molt agraït.”
Amb quines expectatives et vas presentar al càsting?
“Vaig anar-hi amb l’expectativa de no entrar. Pensava que, com a molt, arribaria a la gala 2 o 3. I vaig anar passant gal·les fins que vaig acabar guanyant.
No vaig pensar que podia guanyar fins que em vaig quedar sol amb la Maria a l’última ronda, al final. Fins aquell moment tenia claríssim que no guanyava. Sempre feia conyes dient que guanyarien els altres, que jo fos allà era un error. Però vaig anar a gaudir i crec que això és el que es va notar i el que la gent va agrair.”
Vas viure algun moment especialment dur dins del programa?
“No hi va haver cap moment de replantejar-m’ho tot. Alguna gala es feia més feixuga que d’altres, però no notava gaire la pressió. Sí que pensava molt que no volia decebre la meva família i els meus amics. Tinc un germanet petit i dos nebots que estaven il·lusionadíssims, i no volia fallar-los.
Per la resta, jo hi anava per passar-m’ho bé. Moments molt durs en l’àmbit personal no n’hi va haver. A nivell artístic sí: queixar-me per alguna cançó o pel vestuari que em tocava portar, però mai va ser res extrem.”
Què en penses del concepte d’artista 360”?
“Sempre ho he dit: és una ximpleria com una catedral. No existeix l’artista 360. Què és això? Algú que pot fer-ho tot? Ho sento, ningú pot fer-ho tot perfecte. Has d’agafar una via: si tens traça per tocar la guitarra, toca la guitarra.
Això de l’artista 360 són ximpleries de màrqueting. Per mi, un artista 360 és algú que aposta per ell mateix i fa el que creu.
El que em defineix com a artista és intentar fer el que em surt de dins, ser proper i a vegades arrissar molt el ris, parlar de coses que no es diuen en altres cançons o encarar-les d’una altra manera.”
Com és la teva relació amb el públic després del programa?
“Ara ja no hi penso gaire. En sortir d’Eufòria sí que tens certa pressió per les expectatives de la gent, però mai m’ha tret de la realitat. La vida és esglaonets, i aquest va ser un de molt fort.
És molt guai saber que la gent t’està mirant. És el que busca tot artista. Saber que treus coses i que la gent estarà pendent és una sensació molt xula, perquè pots passar molts anys traient música sense que ningú se n’adoni, i això és frustrant. Quan tens això, és súper gratificant.”
Finalment, quins són els teus referents?
“El meu artista preferit és Chris Martin. Crec que és un geni i va ser qui va fer que jo volgués dedicar-me a la música, compondre i explorar aquest món.
Evidentment tinc més referents. Agafo coses de Miki Núñez o de Currante, vaig agafant cosetes de cada artista. Però en l’àmbit català, diria aquests.